Una nevada m’ha semblat sempre un sibil·lí mètode ideat per la
natura per a alentir el ritme de tot. Per ventura la llum encegadora
de la flassada blanca que estén la neu és només un subtil curs per
a expandir el silenci pertot arreu i per a ocultar els colors d’un
prat, d’un bosc o d’un cimal. Al meu quadern de viatges, un camí
cobert per la neu vora una arbreda es representa com una forma
d’extraviar-se per a trobar un tresor preuat; potser també és una
manera de deixar petjades delatores, un rastre vital marcat per
l’angoixa de perdre la independència, de sentir que cal fugir
sense mirar enrere. El fred ens fa forts i desperts, els llocs
extrems viuen de la hibernació i del lent despertar que esclata amb
el desgel. A la literatura russa hi podem trobar moltes referències
poètiques a la neu, al fred i als boscos de coníferes, però també
llegim homenatges a llenyataires intrèpids, a focs en terra, estufes
que fumegen permanentment dins cabanes perdudes, fosques i
misterioses. Llegim els grans autors russos i sobrevolam llacs
glaçats, travessam prats amb caçadors i perseguim animals salvatges
creuant el prim fil que va de la vida a la mort. ~ El
resum d’“Oléssia” el va fer Kuprín involuntàriament un dia
oblidat en un quadern perdut. Aquell dia no va ni tan sols referir-se
a la novel·la, ni a la seva protagonista, ni al fred de l’hivern,
ni a la primavera que pot fer embogir les ments més assenyades. No,
el resum el va fer parlant d’ell mateix quan es va retratar com un
«vagabund amorós i apassionadament amant de la vida». Conten que
l’autor, fill d’un buròcrata i d’una noble d’origen tàrtar,
va rebre formació militar a la Segona Escola Superior Militar de
Moskvà al llarg de deu anys. Després d’això, va practicar tota
mena de professions, des de periodista provincial, a comerciant de
metalls, o tipògraf, dentista, agrimensor, metge, pagès, actor,
artista de circ, venedor de tabac, cantant d’església, caçador,
pescador...; no sé ben bé per quin ordre ni sé si tot això és
cert, però confessa Kuprín que en cap cas no va ser la pobresa la
que el va conduir a tan exuberant mescladissa de quefers: «Vaig
voler viure la vida interior de tots els homes que vaig veure, mirar
el món a través dels seus ulls...». La curiositat, va escriure un
cop, i l’eterna inquietud per l’observació va ser el que
l’impulsà per la vida, i sabem que ho va fer de la manera més
profunda possible. L’obra de Kuprín és plena de referències a
històries d’amor, impossible a estones, febril en d’altres,
vitals o il·lusòries la major part de les ocasions, però sobretot
està plena d’històries de persones, de vides interiors i marges
sinuosos. Amava la vida, però morí el 25 d’agost de 1938 a
Leningrad, d’una forma incurable de càncer. Va viure divuit anys a
París, però això no va potenciar la seva energia narrativa, ans el
contrari, el va convertir en un alcohòlic en declivi constant.
Potser aquí s’hi va veure immers en un divorci amb la seva
existència. Aleksandr Ivànovitx Kuprín va tornar a Rússia per a
morir, essent rebut amb catifes vermelles per la Unió Soviètica
d’Stalin. Avui la seva obra és gairebé indispensable en el
receptacle de la literatura clàssica russa i ha inspirat nombroses
pel·lícules de cinema. ~ Una curiositat a
l’obra de Kuprín, lligada als seus orígens i vida, és l’afecte
per les confluències entre classes socials, un recurs literari de
realisme social que li permet plasmar a la seva ruta narrativa el
balanç pèrfid entre les diferències de posició o d’estament
econòmic i cultural. Amb tot, Kuprín no jutja, només mostra; no
planteja conflictes morals massa accentuats, ni prejudicis evidents.
Transita. Escriu i mostra sense explicar. Les valoracions més
profundes les deixa sobre les espatlles dels lectors i els convida a
treure conclusions pròpies. Ell amava la vida i la literatura per
sobre de tot. ~ Curiosament,
i per sort, els seus ossos descansen al Literàtorskiie Mostkí, al
Cementiri Memorial Vólkovo, a Sankt Peterburg (o Leningrad), al
passeig dels escriptors, devora el riu Vólkovka. Allà la
profunditat de Kuprín debat amb altres escriptors il·lustres com
Ivan Turguéniev, Mikhaïl Saltuikov, Nikolai Leskov, i amb poetes
com Aleksei Apúkhtin, Semion Nàdson i Mikhaïl Kuzmín. ~ Una
idea del tipus de vida que va dur Aleksandr Ivànovitx Kuprín ens la
podem fer visitant el decadent edifici existent al número 7 del
carrer Raziézjaia de Sankt Peterburg, on l’autor va viure entre
1906 i 1908, i on una placa grisa gravada en pedra, situada entre
dues finestres sòrdides, l’homenatja de manera senzilla a tall de
modest rastre de la seva canviant sort, una sort que avui roman
fredament enganxada d’una paret salmó i una emocionant sensació
d’història viva. Aquest edifici, a diferència de la seva
literatura, necessita recuperar la dignitat perduda. Si aneu a Sankt
Peterburg, no deixeu de passar-vos-hi. ~ D’“Oléssia”
no podem dir massa cosa sense desvetllar-vos dades crucials, però no
trencarem les regles del secret d’un pròleg com aquest si us
avancem que es tracta d’una narració magistral. Em meravella com
planteja Kuprín la història, com avança dins una acceleració
progressiva, com s’arriba al desenllaç i a la desceleració final
amb una naturalitat brutal. També hi ha neu i cabanes, llenya i foc
amb fumerals vius visibles des de la llunyania. Tot sembla calculat
al mil·límetre, perfectament mesurat, amb les dosis exactes
d’informació en cada moment. Estem davant d’una extraordinària
representació del realisme rus, amb un clar cànon de trama
cronològica i alta destresa narrativa. El desglaç primaveral, el
fang barrejat amb una incipient vegetació que torna a la vida. Com
podreu comprovar, l’interès creix progressivament a mesura que
avança la narració, un relat amb les anticipacions justes,
perfectament controlades per l’autor, amb elegància i una
contenció gairebé màgica del llenguatge... Fins que arriba la
calor... La història és senzilla però plena de complexitats
adherides, d’un rerefons social i cultural entrellaçat a
convencions que ens resulten estranyes. El perfil psicològic dels
personatges es troba profundament tractat. Intuesc que Kuprín
esmerçava temps i meticulositat en crear les figures que transiten
per les seves narracions. També el clima, els paisatges, la llum o
les descripcions justes, sense retòrica prescindible, apareixen
esteses per les pàgines amb control i contenció. A una curosa
ambientació, l’autor afegeix ànima. I és que no hi manca dins
l’obra una certa discussió moral, algun conflicte de creences i
escepticisme, o el pes feixuc d’estigmes i de desconfiança
secular. La rudesa formarà part del desenllaç i la tendresa es
perdrà en la memòria. “Oléssia” és una novel·la que es queda
enganxada a les mans i que s’acaba massa prest, molt abans del que
voldríem, quan encara no se’ns ha desfet el gel ni la neu
interior. ~ No podem tancar aquesta aproximació
a l’obra, sense ressaltar la magnífica traducció treballada des
de l’òptica contextual de l’època en què va ser escrita la
novel·la (1898), amb el vocabulari i el llenguatge pròxim al que
seria esperable a les darreries del segle XIX. La fluïdesa
narrativa, la riquesa de matisos i un vocabulari molt cuidat, donen a
la versió que tenim a les mans un valor molt especial. Així doncs,
agafau amb cura el llibre, preneu seient i disposau-vos a llegir
aquest petit regal, travessant distretament el lloc ferest on
transcorre la història, avançant cronològicament per un realisme a
vessar de rostres i profunditat psicològica, vivint els personatges
com diu Kuprín que ho feia. Viviu ara, més que llegiu, aquesta
bella “Oléssia”.
