Pròleg de Lourdes Corbera (edició per a Catalunya)

El segle d’or de les lletres russes, el segle XIX, ha forjat i ens ha obsequiat amb escriptors de l’envergadura de Pushkin, Gógol, Lérmontov, Turguénev, Dostoiévskill, Tolstoi, Korolenko, Txékhov, o Kuprín, per a citar-ne només alguns. Ha quedat, però, en mans de la voluntat, de les afeccions o dels recursos materials de tercers, editorials i traductors fonamentalment, la possibilitat de donar a conèixer aquests autors fora del seu país d’origen. Aleksandr Ivànovitx Kuprín, considerat ja un literat pre-revolucionari, és un d’aquests escriptors que, tot i haver estat molt popular a Rússia, ha passat força desapercebut entre nosaltres, malgrat que Lev Tolstoi l’havia aplaudit com a veritable successor de Txékhov. ~ La llengua russa és rica, sofisticada, capaç de proporcionar força matisos de significat. En el preàmbul de la seva gramàtica (la primera gramàtica russa), editada el 1755, M. V. Lomonóssov, fundador de la universitat russa, manifestava, parlant d’aquest idioma, que en ell s’hi troba l’esplendor del castellà, la vivesa del francès, la força de l’alemany, la tendresa de l’italià i, a més, la riquesa i el laconisme, en imatges, del llatí i del grec. Per tant, la interpretació i traducció de la literatura russa no són comeses planeres. ~ Per ambdós motius, l’escàs coneixement que tenim a casa nostra d’un prosista com Kuprín i el repte que significa tota traducció i, potser amb més raó, una traducció del rus (tenint, a més, en compte el fet que aquest escriptor va mantenir-se fidel a la gran tradició clàssica russa en un moment en què molts dels autors d’aquesta nacionalitat reflectien en les seves obres inquietuds i influències occidentals), per tot això, dèiem, agraïm i celebrem la publicació, sota el segell de l’editorial “El Toll”, de la traducció al català d’una de les novel·les primerenques de Kuprín, la novel·la curta “Oléssia” (1898). Aquesta edició es fa en el marc d’un projecte editorial ambiciós i no gens banal, que té la intenció d’atansar-nos aquesta obra en tres variants de la nostra llengua: en català central, que és la versió que presentem en aquest volum, en balear i en valencià. Així, amb la publicació d’ “Oléssia”, els responsables d’aquesta editorial continuen amb la tasca de donar a conèixer l’art literari de Kuprín al nostre públic, ja que anteriorment, primer en la revista literària “La lluna en un cove” i després en “Doll de tinta”, s’han publicat diversos contes i relats d’aquest interessant i eficaç escriptor: “El primer que passava per allà”, “Nit de lluna”, “Sulamita” (editat posteriorment en format llibre, dins de la col·lecció “Miques”), etcètera. ~ En la seva obra, emmarcada en el realisme rus de l’època i en un moment en què la noblesa deixa de ser el planter principal dels escriptors russos, Kuprín, gran observador i personatge polièdric en les seves vivències i els seus oficis, descriu les pròpies, àmplies i molt diverses experiències quotidianes en narracions variades on es confonen realitat i ficció. A “Oléssia”, l’autor situa l’acció en el medi rural contemporani, envoltat per una naturalesa sovint antropomòrfica, extremament sensorial, i el contraposa, en part, al món urbà. La sobrietat aparent de la trama, que reflecteix un argument universal (una història d’amor), i el retrat d’uns personatges que sovint parteixen de models estereotipats (però que tindran, és clar, la seva pròpia evolució dins dels paràmetres que els són propis), no neguen de cap manera la riquesa del text en idees i interpretacions, per bé que l’autor (si més no en aquesta fase primerenca) no tenia intenció de convertir la literatura en un instrument de lluita social o política. A la novel·la, hi hem de descobrir dos Imperis Russos: el social i el folklòric; Kuprín ens presenta un quadre realista de la societat pagesa, dels mugics, amb un to seriós, lleugerament distant, i un estil net i clar. Amb un ritme en general constant i serè, el narrador protagonista no escatima les descripcions, força adjectivades i vívides, impregnades de simbologia. ~ La traducció s’ha realitzat amb zel, s’ha emprat un lèxic variat i vigorós i s’ha decidit deixar en l’idioma original allò que no podia ser traduït de forma prou exacta. El criteri d’incorporar les notes a peu de pàgina, que aporten informació més enllà d’allò que és estrictament necessari, en lloc de resultar feixugues, incrementen aquí (potser perquè conserven el to del relat, propi d’un conte), la versemblança i el grau d’immersió en la història. Com a apèndix, el traductor ens proposa un conjunt d’observacions que ens impel·lirà a llegir la novel·la i a assaborir-la almenys una segona vegada. ~ Lourdes Corbera i Busquets, 29 de setembre de 2017.