Pròleg de Vicent Terol (edició per al País Valencià)

“Una obra colpidora” ~ El primer que destacaria d’“Oléssia” és el fet que, malgrat que sovint s’associa el realisme rus amb una lectura lenta i ¨pesada¨, aquesta obra atrapa el lector des del principi. Ivan Timofiéievitx, el protagonista de la història, narrada en primera persona, ens endinsa directament en les formes de vida rústiques de Polèssie, regió històrica del nord-oest d’Ucraïna, cap a finals del segle XIX. I ho fa en una escena aparentment intranscendent protagonitzada per ell i el seu servent Iarmola. L’autor, Aleksandr Kuprín, introdueix, així, un contrast entre la cultura rural de la zona i la mirada urbana del protagonista masculí de la història. Contrast que impregnarà tota la novel·la i que serà un dels elements importants, si no el fonamental del relat. ~ Ens trobem, d’inici, amb un ambient relaxat, fins i tot acompanyat d’una visió subtilment irònica del protagonista. No obstant, la història anirà augmentant en intensitat a poc a poc, convertint-se en un drama que va molt més enllà de la representació de la vida quotidiana i els costums, de la descripció d’una relació entre dos personatges. Kuprín, en aquesta obra, sembla perseguir, en última instància, la comprensió de l’essència de la vida. I ens ofereix als lectors un relat colpidor amb elements que ens condueixen a la reflexió social i filosòfica. ~ Per altra banda, la novel·la està farcida de referències a la cultura eslava, que ens permeten un apropament a la comprensió dels valors que contextualitzen la narració, en l’espai i en el temps. Al llarg de les seues pàgines, i també en l’annex final, el traductor ens il·lustra al respecte, aportant-nos informacions que obrin portes a possibles interpretacions. “Oléssia” és, des d’eixe punt de vista, per al lector occidental, una obra amb una càrrega didàctica gens menyspreable. ~ Per últim, afegirem un apunt més o menys anecdòtic que, en cap cas, desvetlla el contingut ni, tampoc, el desenllaç de la història. Es diu que aquesta obra és autobiogràfica i que, cap a la fi de la seua vida, Alexandr Kuprín va deixar escrita una frase misteriosa en relació amb la novel·la: «Tot això m’ha passat a mi.» Penseu-hi en acabar de llegir-la. ~ Vicent Terol, octubre de 2017.

Pròleg de Lourdes Corbera (edició per a Catalunya)

El segle d’or de les lletres russes, el segle XIX, ha forjat i ens ha obsequiat amb escriptors de l’envergadura de Pushkin, Gógol, Lérmontov, Turguénev, Dostoiévskill, Tolstoi, Korolenko, Txékhov, o Kuprín, per a citar-ne només alguns. Ha quedat, però, en mans de la voluntat, de les afeccions o dels recursos materials de tercers, editorials i traductors fonamentalment, la possibilitat de donar a conèixer aquests autors fora del seu país d’origen. Aleksandr Ivànovitx Kuprín, considerat ja un literat pre-revolucionari, és un d’aquests escriptors que, tot i haver estat molt popular a Rússia, ha passat força desapercebut entre nosaltres, malgrat que Lev Tolstoi l’havia aplaudit com a veritable successor de Txékhov. ~ La llengua russa és rica, sofisticada, capaç de proporcionar força matisos de significat. En el preàmbul de la seva gramàtica (la primera gramàtica russa), editada el 1755, M. V. Lomonóssov, fundador de la universitat russa, manifestava, parlant d’aquest idioma, que en ell s’hi troba l’esplendor del castellà, la vivesa del francès, la força de l’alemany, la tendresa de l’italià i, a més, la riquesa i el laconisme, en imatges, del llatí i del grec. Per tant, la interpretació i traducció de la literatura russa no són comeses planeres. ~ Per ambdós motius, l’escàs coneixement que tenim a casa nostra d’un prosista com Kuprín i el repte que significa tota traducció i, potser amb més raó, una traducció del rus (tenint, a més, en compte el fet que aquest escriptor va mantenir-se fidel a la gran tradició clàssica russa en un moment en què molts dels autors d’aquesta nacionalitat reflectien en les seves obres inquietuds i influències occidentals), per tot això, dèiem, agraïm i celebrem la publicació, sota el segell de l’editorial “El Toll”, de la traducció al català d’una de les novel·les primerenques de Kuprín, la novel·la curta “Oléssia” (1898). Aquesta edició es fa en el marc d’un projecte editorial ambiciós i no gens banal, que té la intenció d’atansar-nos aquesta obra en tres variants de la nostra llengua: en català central, que és la versió que presentem en aquest volum, en balear i en valencià. Així, amb la publicació d’ “Oléssia”, els responsables d’aquesta editorial continuen amb la tasca de donar a conèixer l’art literari de Kuprín al nostre públic, ja que anteriorment, primer en la revista literària “La lluna en un cove” i després en “Doll de tinta”, s’han publicat diversos contes i relats d’aquest interessant i eficaç escriptor: “El primer que passava per allà”, “Nit de lluna”, “Sulamita” (editat posteriorment en format llibre, dins de la col·lecció “Miques”), etcètera. ~ En la seva obra, emmarcada en el realisme rus de l’època i en un moment en què la noblesa deixa de ser el planter principal dels escriptors russos, Kuprín, gran observador i personatge polièdric en les seves vivències i els seus oficis, descriu les pròpies, àmplies i molt diverses experiències quotidianes en narracions variades on es confonen realitat i ficció. A “Oléssia”, l’autor situa l’acció en el medi rural contemporani, envoltat per una naturalesa sovint antropomòrfica, extremament sensorial, i el contraposa, en part, al món urbà. La sobrietat aparent de la trama, que reflecteix un argument universal (una història d’amor), i el retrat d’uns personatges que sovint parteixen de models estereotipats (però que tindran, és clar, la seva pròpia evolució dins dels paràmetres que els són propis), no neguen de cap manera la riquesa del text en idees i interpretacions, per bé que l’autor (si més no en aquesta fase primerenca) no tenia intenció de convertir la literatura en un instrument de lluita social o política. A la novel·la, hi hem de descobrir dos Imperis Russos: el social i el folklòric; Kuprín ens presenta un quadre realista de la societat pagesa, dels mugics, amb un to seriós, lleugerament distant, i un estil net i clar. Amb un ritme en general constant i serè, el narrador protagonista no escatima les descripcions, força adjectivades i vívides, impregnades de simbologia. ~ La traducció s’ha realitzat amb zel, s’ha emprat un lèxic variat i vigorós i s’ha decidit deixar en l’idioma original allò que no podia ser traduït de forma prou exacta. El criteri d’incorporar les notes a peu de pàgina, que aporten informació més enllà d’allò que és estrictament necessari, en lloc de resultar feixugues, incrementen aquí (potser perquè conserven el to del relat, propi d’un conte), la versemblança i el grau d’immersió en la història. Com a apèndix, el traductor ens proposa un conjunt d’observacions que ens impel·lirà a llegir la novel·la i a assaborir-la almenys una segona vegada. ~ Lourdes Corbera i Busquets, 29 de setembre de 2017.

Fragment del cap. XI

«Però vaig contenir el meu sobtat impuls i vaig reprendre el meu camí. Recordo que fins i tot em vaig dir en veu alta: «Sembla que vós mateix, Vànetxka, estimat meu, us heu contagiat de superstició.» ¡Oh, Déu meu! ¿Per què no vaig fer jo llavors cas d’aquell vague moviment de cor? No s’equivoca aquest mai en els seus ràpids, misteriosos pressentiments; ¡prou que hi crec, ara, en això!» (Cap. XI)

Fragment del cap. II

De sobte vaig sentir la irreprimible necessitat de trencar aquell silenci fatigós amb qualsevol cosa que s’assemblés a una veu humana, i vaig preguntar: «¿Tu què dius, Iarmola? ¿D’on ve aquest vent d’avui?» - «¿El vent? –va aixecar ell el cap mandrosament–. ¿És que per ventura el senyoret no ho sap?» - «És clar que no ho sé. ¿Per què hauria de saber-ho?» - «Però ¿en veritat no ho sabeu? –es va animar tot d’una Iarmola–. Doncs jo us ho diré –va continuar amb un matís de misteri en la veu–. Mireu, o bé és una fetillera que ha nascut, o bé és un fetiller que celebra un casament.» - «Fetillera...; això és una bruixota en la vostra llengua, ¿oi que sí?» - «Això, això... una bruixota.» (Cap. II).

Fragment del cap. XI

«Cada jorn amb major sorpresa trobava jo que Oléssia, aquella noia que havia crescut entre arbres i que ni tan sols sabia llegir, en molts aspectes de la vida manifestava una delicadesa fina i particular, un tacte congènit.» (Cap. XI).